La Mola

El passat dissabte va ser el dia escollit per majoria absoluta per tal de fer la primera excursió en grup amb els companys del laboratori.

El destí escolit: El Parc Natural de Sant Lorenç del Munt i l’Obac. Els cims més alts del Parc són La Mola (1104m) i el Montcau (1056m). I qui va ser l’escollit?? Doncs La Mola!!!

Es van formar dos grups de trobada, un que va sortir des des de Terrasa i l’altre a Matadepera. El punt de trobada del grup en conjunt va ser Matadepera, des d’on vam començar a enfilar la pujada.
La pujada en si, des de la base fins a dalt de tot, va tenir una durada d’unes dues horetes amb un“anar fent”. La veritat és que és ben maca la pujada doncs hi ha un tramet empedrat on bàsicament pujes en format grimpada. Ademés a mesura que et vas enlairant les vistes gunanyen a marxes forçades.
La Mola culmina amb el Monestir de Sant Llorenç del Munt. Una preciositat!!!

El moment més esplendoros del dia: El dinar!!! Imagineu-vos-ho, uns bons entrepans, unes vistes a Montserrat excepcionals i un solet molt agraït. Ahh i per a acabar-ho de rematar un cafetonet molt ben acompanyat!

I clar estar la foto commemorativa de l’esdeveniment que apuntarem, ara que já ens federem i tot com a 100 cims!!!

Serà Grip???

És un quart de nou del vespre i de sobte sóna el telèfon. És ma mare!! El primer que hem pregunta és com estàs??? La pregunta del dia, penso jo, doncs avui és precisament d'aquells dies en que les dones sóm més dones que mai. Desprès d'explicar-li la meva situació i com aquell que no vol la cosa em diu "Ta germana es troba a quasi 40 de febre"!!!! Que dius li dic acte seguit doncs jo no visc amb ma germana i mons pares són fora.

Dit i fet truco a la malaltona en qüestió tot preguntant-me si amb aquestes temperatures serà capaç d'agafar i parlar per telèfon?? Doncs si n'és ben capaç. Un cop explorada la situació en uns minuts ja sóc de nou amb la roba de carrer i la motxila a l'esquena carregada amb quatre coes de roba i el tàper per demà dinar que ja el tenia preparat d'abans de que hem truques ma mare.

La bici, penso, i en 15 minuts em planto a casa meva, la de tota la vida. Són les 10 del vespre i ma germana està efectivament a 40 de febre i amb un color vermell increïble. A més a més el mal de ronyons que té és considerable i no pot ni aixecar-se del llit.

Truco al 061!!! A la primera m'agafen el telèfon!! Quina sort penso, anem bé. Desprès de demanar-me les dades de la malalta en qüestió i preguntar-me pels simptomes em tenen una bona estona a l'espera mentres un metge es fica al telèfon. Finalment si posa. Li explico la situació i em contesta "No le ha dado nada de medicación???", doncs no, clar que no, per a què sinó el truco!!! Jo sóc farmacèutica i pels simptomes intueixo el que té i el que en cas de corroborar-se caldria donar-li, però que no diuen que no s'ha de portar a terme l'automedicació?? I si en lloc d'un procés viric com és la grip és un procés infecciós en que cal antibiòtic. En que quedem?? I si li hagues dit "Si le he dado antibiotico porque como tiene fiebre". Quina hauria estat la seva resposta? Doncs de ben segur que m'hauria contestat " Y como sabe usted si hay que darle o no antibiotico??"

En definitiva em diu que vagui alternant Ibuprofè i Paracetamol fins a que vingui el metge a casa. Que significa això?? És que a cas no vindrà?? Que vindrà ja demà?? De moment són ja les 12 del vespre i aqui encara no ha fet acte de presència ningú aixi que amb el Ibuprofè de 600mg del qual disposo i el Paracetamol anirem lluitant contra la febre tot esperant que no faci falta cap tipus d'antibiòtic.

A hores d'ara si més no he aconseguit que s'hagui adormit una mica doncs el mal de cos general que té juntament amb la febre l'han mantinguda ben desperta fins ara. Creuem els dits per a que demà es llevi, amb metge o sense metge (crec que ja més igual) com tota una campiona!!!

L’ÚLTIM MES AL JAPÓ

Si ja ho sé ja, no tinc excusa, feia molt que no escribia al bloc. Però ja ho diuen, “más vale tarde que nunca”, i que millor que començar l’any deixant acabat el que tenia pendent des de feia temps, l’últim mes al Japó!!

El mes de Novembre va passar depresa, massa depresa. De cop, i com aquell que no vol la cosa, vam entrar a l’hivern doncs les temperatures van baixar en picat i vam passar d’anar en màniga curta a passejar-nos amb jerseiet i l’abric.

Aquell mes tocaba fer selecció d’esdeveniments turístics, doncs ja no em quedaben gaires caps de setmana i la feina al laboratori començaba a apremiar. A més tenia visita espanyola a la vista, doncs en Pablo i la Laura venien al Japó les tres últimes setmanes de Novembre.
Ells venien amb tot el viatje planificat, i jo els esperaba per a poder compartir amb ells la visita tant esperada: Kyoto-Hiroshima, al sud del Japó. El meu Japan Rail Pass (un bono de trens que pot ser de 7 dies o fins a tres setmanes i que t’has de comprar al teu pais de procedència. Amb ell pots agafar tots els trens de la companyia JR Lines i desplaçar-te pel Japó durant tots els dies que et dura el bono, és una ganga doncs al Japó viatjar amb transport és carisim!!!) esperaba amb negit anar de ruta amb tren i jo més que ell!! Finalment no ens ho vam poder combinar per anar de ruta plegats doncs ells finalment tenien planejat anar a Kyoto-Hiroshima la última setmana de Novembre, i jo per aquelles dates ja no els podria acompanyar. No obstant vam fer per on per a trobar-nos, a Tokio, on hi estaben passant uns dies i vam fer turisme per la zona. És tan gran Tokio que no te l’acabaries mai!!!!

Al dia següent, un divendres, vaig agafar el meu bono de trens i vaig empendre el viatge cap a Kyoto, on deprès de 3 hores hi vaig fer cap. Quin gust senyor, a diferència del que passa a casa nostre, al Japó disposen d’un servei de trens d’alta velocitat (Shinkansen) IMPECABLE, pel que desplaçar-se amb tren per aquells andares és un gran plaer.
El mateix dia que vaig arribar a Kyoto, vaig començar la ruta per la ciutat, senyor no pensaba que fós tan gran!! Tot i això com millor que conèixer bé una ciutat que caminar-se-la tota, i aixi ho vaig fer!!!
Kyoto és la ciutat més emblemàtia del Japó, la més tradicional. És on més es respira la cultura japonesa: temples, geishas, santuaris....i fins i tot té un riu que la recorre de punta a punta, preciós!!!

Al dia següent vaig llevar-me ben d’hora, Nara m’esperaba, a mitja hora amb tren de Kyoto. Nara se la coneix perquè té un Parc Nacional on hi ha el Gran Buda (el més gran del Japó amb els seus 13,5 metres d’alçada). Recordo de Nara que hi habia molta gent (i quina animalada que vaig trobar-mi), clar que són tants en aquest pais que dificilment pots trobar-te “sol”. A Nara vaig passar-me tot el mati tot passejant pel Parc i visitant els diferents santuaris i temples.

A la tarda ja va ser hora de tornar cap a Kyoto des d’on habia d’agafar el tren d’alta velocitat que en 3 hores hem portaria a Hiroshima!!!
I vaig arribar ja de nit a Hiroshima, aixi que no vaig poder fer massa turisme en aquelles hores, però vaig aprofitar per a buscar mapes de la ciutat i marcar-me la ruta per al dia següent!!! Es presentaba entretingut també el dia.

Ben d’hora pel mati el primer destí va ser la Illa de Miyajima, molt emblemàtica pel Torii flotant del que disposa. Per arribar-hi calia agafar un ferry que també era de la companyia JR lines i que amb el Japan Rail Pass era “gratuit”. Preciós el Torii, ho veureu a les fotos!!! A la illeta, apart del Torii flotant, que bé flotant el que és flotant no n’estaba doncs el nivell de l’aigua no donaba per gaire, hi habia també un santuari i temple preciós!!! I moooolta gent i animals de companyia de nou!!

Desprès de la visita a Miyajima, tocaba per fi la ciutat de Hiroshima i el Parc Nacional de la Pau. Encara quan hi penso recordo les sensacions que vaig viure al veure com va quedar l’únic edifici que es va mantenir dret desprès de l’atac per part dels americans a Hiroshima amb la Bomba Atómica. El pitjor va venir desprès quan vaig entrar al museu per la Pau. Al començament molt bé, però poc a poc s’em va anar fent un nus a la gola al presenciar tot d’objectes de gent que va morir aquell dia i de com va quedar tot o més ben dit de com no va quedar res de res!! Potser ja ho sabreu o potser no, jo no ho sabia però resulta que ja abans de que els americans ataquesin, els japonesos ja s’habien rendit. Els americans habien de justificar tots els diners “invertits” en tal artefacte i com millor que carregant-se a milers de vides humanes, apart de les que van morir desprès com a conseqüència de la radiació. Un altre punt a tenir en compte i que també diu molt de tot el que va passar, per què Hiroshima i no una altra ciutat? a Hiroshima no hi habia estrangers “aliats dels americans” reclosos......com veieu petits apunts dels molts que hi ha que no justificaben per res del mon tal salvatjada.

Tot i això dir-vos que ara Hiroshima és una ciutat totalment moderna, no tan gran com Tokio ni Yokohama, però que no li falta de res. En relativament pocs anys han sabut refer-se de tot i seguir vivint de la millor manera posible.
Ja al vespre vaig rependre la tornada i deprès d’unes 6 hores era de nou a Yokohama.

Aquesta ja va ser la meva última visita per les terres japoneses, doncs l’últim cap de setmana va ser de shopping 100%. Era el moment de començar a recopilar detalls, objectes i demes que habia anat divisant durant aquells mesos en allà i que sempre penses que al marxar ja compraras. Només us dire que el 30 de Novembre em vaig plantar a l’aeroport amb la maleta (quasi 38kg)+ el portàtil+una caixa que guardaba una japosena (per mons pares)+ la motchila a l’esquena. Va ser tota una aventura arribar a l’aeroport en aquelles condicions!!

Recordo també que la última setmana en aquelles terres no vaig fer més que menjar. La gent del laboratori va organitzar una festa de comiat. Ens hi vam estar tota la tarda tot veien Bola de Drac!! I no us ho perdeu, en CATALÀ!! Bé de fet ells com a sorpresa em van dir que era en castellà, però al ficar la cinta jo tota exaltada vaig començar a cridar, eii que això és català que no castellà i en Varade va començar a riure!! I jo al veure’l li vaig dir però que passa, i clar la contesta va ser rápida: ja ens diras a nosaltres quina diferència hi ha entre el català i el castellà doncs no ho entenem de cap de les dues maneres.....quin riure. Deprès de l’atac de riure va venir la calma i en aquestes vaig aprofitar per explicar-lis una mica les diferencies, i com no a parlar-lis en català.

Apart de la festa aquella setmana vaig tenir el plaer d’anar a sopar a casa d’en Varade, el meu company de despatx a la Universitat durant aquells tres mesos.
Degustació gastronòmica de la Índia, doncs la seva dona va preparar un munt de menjar que jo (com a bona menjadora que sóc) vaig disfrutar i molt. A més per fi vaig conèixer el seu fill!! Quin nervi de nen però encantador!

Molts són els aspectes que m’han soprès d’aquest país, però si m’haig de quedar amb un, el que m’ha sorprès més de tots, hem quedo amb el seu civisme. I és que crec que no hi ha país que en quant a conducta es pugui equiparar en ells. L’amabilitat de la gent i la tranquilitat de poder anar per tot arreu, tot i la dificultat de la llengua, sabent que res de dolent et pot passar diu molt d’un país. N’hauriem d’apendre i molt d’ells.
No obstant no tot són envejes doncs el caliu emocional que tenim nosaltres ells no el tenen i si el tenen no el manifesten obertament com nosaltres fem i és que estimar i deixar-se estimar, i manifestar certs sentiments començant per l’amistat és un fet que ells porten, en el meu parer, massa dintre seu, per educació sempre.

No us ho penseu dues vegades, si mai teniu la oportunitat d’anar al Japó aneu-hi. Escau lluny si, és car, també, però la recompensa que tindreu us ho paga tot!!!

Molt bon any i tot el millor per al 2008!!!!